Final de curs


D’ençà que vam encetar aquest any, la meva ment ha anat robant estonetes per a mirar enrere i fer una ullada al camí fet, tot enfocant sobre la meva activitat com a docent. Convindreu amb mi que, en acostar-se el final del meu desè curs com a professor a la Facultat, era indefugible una valoració de la feina realitzada durant aquest període, més encara tenint en compte que, precisament enguany, s’extingeix el pla pre-Bolonya de la Llicenciatura d’Humanitats i s’obre un període ple d’incerteses. Per a mi, han estat també uns anys molt intensos, amb esdeveniments transcendentals, de molt lluminosos, i també de molt tristos, que han marcat profundament la meva vida per sempre.

En aquests deu anys he consagrat la major part del meu temps a aprendre l’ofici de professor, que ha estat el vehicle on, finalment, van trobar sentit tants anys de formació i de recerca, i tants –masses- dedicats a la tesi doctoral (l’any que ve faré deu anys de la seva lectura). I així ha estat com, entre classe i classe, i entre visites, excursions i viatges amb alumnes -i amb altres que ens haveu acompanyat- m’he fet meu aquest ofici i ha esdevingut la meva veritable vocació.

Ahir, a la Facultat, entre tots -els alumnes d’aquest curs, els detallistes que vareu organitzar amb tant d’afecte el piscolabis, els que havíeu estat alumnes anys enrere i que vareu fer un forat en les vostres agendes per a poder-hi venir, i també els qui em consta que volíeu ser-hi però no poguéreu, vam convertir la meva darrera classe d’Humanitats en una autèntica celebració. Una celebració inevitablement tenyida de nostàlgia, però, a la fi, una celebració de l’Amistat.

7 de juny de 2012