La Democràcia segons els sienesos del segle XIV

Un missatge dels ciutadans de la Siena de fa set segles a la Humanitat del segle XXI

Diuen que la Toscana és la regió més civilitzada d’Europa, perquè la vida urbana s’hi ha mantingut ininterrompudament al llarg de 2500 anys; perquè té la major densitat de ciutats del món, però cap d’aquestes ciutats ha crescut desmesuradament -segueixen tenint una escala “humana”-, i han assolit un equilibri harmònic amb el camp; perquè ja fa segles que els seus habitants van modelar aquests camps fins l’últim pam, convertint el paisatge gairebé en un jardí; perquè el bressol del Renaixement -i de l’Humanisme- no podia haver estat en cap altre indret del planeta; i perquè, potser, enlloc tants artistes han creat tanta bellesa.


Entre el segles XIII i XIV, com en altres ciutats veïnes, els ciutadans de Siena varen aconseguir imposar-se temporalment a l’aristocràcia que havia sembrat l’àrea urbana d’altes torres amenaçadores –com les de San Gimignano-, i varen assajar un sistema de govern democràtic, que assegurés la pau i la prosperitat a la seva ciutat-estat, que podríem considerar una “nova Atenes” enmig del trencaclosques de la Itàlia (post)medieval. 

 
Il Campo de Siena, com la Piazza della Signoria de Florència, és un espai públic de proporcions monumentals, insòlit en una ciutat d’aquells temps, que representa precisament el triomf de la plebs urbana enfront de l’oligarquia. Allà van construir el Palazzo Pubblico, la seu del govern municipal, i la Torre del Mangia, que havia de superar amb escreix les torres dels aristòcrates. Només un govern que veritablement representés a bona part de la comunitat (en aquells temps ni les dones ni els homes sense ofici tenien drets polítics) podia salvar de l’especulació un solar tan gran en el centre de la ciutat i aixecar-hi uns edificis públics impressionants, proporcionals a la ferma voluntat dels ciutadans de Siena.


A l’interior del Palau Públic, entre 1337 i 1339, Ambrogio Lorenzetti va pintar els murs de la sala que allotjava les reunions del govern de la ciutat, llavors format per 9 magistrats electes. Aquests frescos, coneguts amb el nom d’Al·legoria i efectes del bon i el mal govern, són un veritable tractat de política, i expressen amb imatges –tal com feia la pintura religiosa- i una iconografia laica, tant les condicions necessàries per tal que funcioni una Democràcia, com les que ensorren un govern democràtic i condueixen a la tirania.

En els detalls del fresc que mostra “els efectes del Bon Govern” es reconeixen edificis de Siena i el paisatge de la Toscana, tal com són encara actualment.


L’Al·legoria del Bon Govern és una pintura excepcional des de tots els punts de vista, ja que pràcticament prescindeix de referències religioses i proposa un nou sistema iconogràfic adequat per a expressar conceptes cívics i, per tant, laics. La composició és complexa, però ben ordenada i jerarquitzada, per a facilitar-ne la lectura simbòlica. 

En una primera ullada, crida l’atenció la gran figura que precisament representa el Bon Govern, com un home de cabells i barba blanca, la qual cosa significa maduresa i experiència, vestit com un Príncep, amb un ceptre Reial -atribut de sobirania- i un escut, entronitzat i en actitud majestàtica. Per damunt d’ell, les virtuts teologals –una referència religiosa- que han d’inspirar el Bon Govern: la Fe, l’Esperança i la Caritat. A banda i banda del Bon Govern, les qualitats que han de regir la seva actuació, i que per tant s’asseuen al seu costat: la (recerca de la) Pau, la Fortalesa, la Prudència, la Magnanimitat, la Temprança i la Justícia.


La Justícia apareix també sola, a l’esquerra de la composició i separada del grup presidit pel Bon Govern, mostrant de forma evident que aquesta és una condició primordial, i que una cosa és la Justícia com a qualitat del governant i l’altra el Dret a una Justícia justa, imparcial, i a un sistema judicial que ha de ser independent per tal que funcioni bé. Aquesta figura al·legòrica, mostrada en l’acte d’impartir justícia a víctimes i a malfactors, té per damunt una altra que representa la Saviesa, amb ales, coronada i amb un llibre a la ma, perquè al·ludeix a la Saviesa que ve de Déu –l’altra referència religiosa-. La Justícia veritable, doncs, hauria d’estar inspirada per una Saviesa Ideal, que els homes del segle XIV consideren que està per damunt de les possibilitats humanes i, per això, emana de la Divinitat. 

Per sota de la Justícia, en primer pla, hi ha la figura de la Concòrdia, ja que sense Justícia no hi pot haver concòrdia entre els homes. Aquesta concòrdia entre els sienesos és la que ha fet possible el govern democràtic, i un cop assolida la Concòrdia, els ciutadans de Siena recorren simbòlicament el camí que porta fins els bessons i la Lloba, símbols de Siena (que segons una llegenda hauria estat fundada pels fills de Remus), situats estratègicament als peus del Bon Govern. 

La presència dels ciutadans en la composició expressa la necessitat del compromís de tots en el govern de la ciutat. Sense la participació dels ciutadans en la política no és possible el Bon Govern, és a dir la Democràcia. Tampoc seria possible sense seguretat, i la presència de soldats armats significa que cal defendre les institucions, amb la força si és precís, ja que aquesta democràcia incipient ha estat possible després d’un conflicte bèl·lic i la conseqüent derrota de la noblesa, que fins aquell moment tenia el monopoli de les armes i amb els seus soldats s’havia imposat en el govern de Siena i de les altres ciutats toscanes.


En un pany de paret més llarg, Lorenzetti va pintar l’escena més coneguda, que representa els “Efectes del Bon Govern”, i en la qual retrata la ciutat de Siena i el camp circumdant sota el poder de la ciutat. És un dels primers paisatges de la pintura europea des de l’edat mitjana.


Al costat de les muralles, per la part exterior, una figura al·legòrica d’inspiració clàssica -una Victòria- sobrevola el camí d’accés a la ciutat, portant un home penjat a la forca en una ma i un cartell en l’altra: representa la Seguretat, i amb aquest gest inquietant recorda que la pau al camp, llavors amenaçat per bandolers o pels guerrers de la noblesa expulsada de Siena, només és possible amb mitjans implacables.


Les escenes dins de la ciutat mostren, amb molt de detall, l’activitat dels artesans, els comerciants i els obrers de la construcció –per damunt dels terrats, i també activitats festives i altres escenes quotidianes, i volen reflectir una vida quotidiana pacífica i la prosperitat de tots els estaments professionals, com a conseqüències d’un bon govern.


A l’altra paret, trobem “l’Al·legoria i els efectes del mal govern”. La part que mostra la ciutat està deteriorada i té grans llacunes, però s’hi veuen escenes de violència i botigues o tallers tancats, com a mostres del mal govern.


La composició que representa el mal govern està presidida per una figura més gran que les altres, que simbolitza la Tirania. Vestit amb armadura i capa, pròpies d’un aristòcrata, porta banyes i ullals, signes de bestialitat i que també podrien tenir un significat demoníac. Les tres figures situades per damunt d’aquesta figura terrorífica són els vicis que inspiren la Tirania: l’avarícia, la supèrbia i la vanaglòria. Quant a les figures que s’asseuen a banda i banda són, lògicament, les oposades a les qualitats del Bon Govern i, per tant, les condicions que provoquen o acompanyen l’aparició d’un govern tirànic: la crueltat, la traïció, el frau, la fúria, la divisió i la guerra. En primer pla, la figura que representa la Justícia apareix lligada de peus i mans, perquè justament la manca de Justícia és alhora causa i conseqüència de la tirania.

Havent acabat la descripció i el comentari d’aquestes belles pintures de Lorenzetti, espero que constateu que ens segueixen increpant, com ben segur ho van fer en el seu moment. La claredat del missatge i la clarividència dels qui van inspirar aquest programa iconogràfic excepcional són tan vigents com fa set segles. En aquells temps llunyans, els habitants de moltes ciutats europees estaven posant en funcionament les primeres institucions democràtiques, pactant amb el Rei -com en el cas de Barcelona, o derrotant les oligarquies armades –la noblesa- que ofegaven les aspiracions dels qui amb el comerç i la indústria havien ressuscitat les ciutats del centre i el nord d’Itàlia, pioneres en el ressorgiment de la vida urbana a Europa. Ara, tot i tenir governs que emanen del sufragi universal, cosa impensable a l’Europa del segle XIV, i les lleis i els drets més progressistes de la Història de la Humanitat, esgarrifa fer un cop d’ull a l’Al·legoria del Mal Govern, perquè en les figures tenebroses que acompanyen a la Tirania, hi podem reconèixer vicis i situacions que cada cop són més freqüents i evidents al nostre entorn: l’avarícia, la supèrbia, la vanaglòria, la crueltat, la traïció, el frau, la fúria, la divisió,..

Lorenzetti ho va deixar ben clar en l’altre fresc: la Democràcia es construeix amb la participació i el compromís de tots els ciutadans, avui sortosament també amb les ciutadanes, i només així és possible aspirar a un Bon Govern.