La rosassa com objecte de contemplació


L’arquitectura sacra existeix per a ser contemplada i interpretada, per a ajudar-nos a sintonitzar amb el món espiritual i transcendir. En un temple cristià, per sota o per sobre de les pintures, les escultures, els vitralls o els tapissos, hi ha una diversitat d’elements estrictament arquitectònics amb una funció precisa, constructiva, estructural, que també expressen un missatge que encaixa en la dimensió simbòlica de l’edifici, i que, per tant, existeixen per a ser contemplats amb els ulls de l’esperit.


La rosassa –o rosetó- és un d’aquests elements amb una funció molt concreta: obrir el mur per a permetre l’entrada de llum a l’interior del temple; però també amb un contingut simbòlic que, precisament, és dels més expressius i potents de tot el vocabulari arquitectònic d’Occident. La rosassa que presideix la façana principal de la Basílica de Sant Francesc a Assís és una de les meves belles d’Europa, però pocs es reserven una estona per a observar-la detingudament, ansiosos per a accedir a l’interior i gaudir de la bellesa dels frescos extraordinaris que cobreixen els seus murs. Precisament, aquesta rosassa és un exemple ideal per a llegir-ne la simbologia.

Imaginem-nos, doncs, que estem a Assís, ens podem seure al prat que s’estén davant la basílica superior, i aixequem la vista per a observar la rosassa, tal com la veiem en la fotografia que il·lustra aquest text. Per començar, si fem abstracció de tota la filigrana –la “traceria”- que omple la rosassa, la seva forma circular ens evoca el disc solar, el gran cercle omnipresent en la vida dels éssers humans, que ben aviat l’identificaren com una manifestació de la divinitat més poderosa. Totes les cultures han adorat el Sol i li han atribuït, molt encertadament, un paper fonamental en la gènesi de la vida; però, el Sol és també el focus que il·lumina a la Terra i als seus habitants, i la Llum, des de temps immemorials, ha simbolitzat la font i la transmissió de la saviesa. En l’arquitectura europea, l’origen llunyà de la rosassa l’hem de cercar en l’oculus del Pantheon de Roma, que s’obria en el zenit de la cúpula, llavors decorada amb estels daurats. Com a única entrada de llum directe a l’interior de la cel·la, l’oculus representava inequívocament la superioritat del Sol Invicte, la divinitat solar, sobre els altres déus i deesses del Panteó romà.

Contemplem ara aquesta rosassa d’Assís en tota la seva plenitud, tal com la van imaginar, dissenyar i construir al segle XIII. Els ideòlegs de l’arquitectura sacra cristiana, com ja havien fet amb altres elements simbòlics i iconogràfics de l’arquitectura romana, aprofitaren i adaptaren aquest antic simbolisme a les seves necessitats i possibilitats, tot creant un element nou que havia d’ocupar un lloc preferent en les façanes de molts temples cristians del romànic i el gòtic.

La rosassa va superar amb escreix la referència solar per a esdevenir un símbol còsmic que, a més, podrà ser llegit de generació en generació, assumint els canvis successius en el coneixement de l’univers i en l’imaginari col·lectiu.

D’entrada, la rosassa ens recorda una roda, però una de força complexa, amb diversos cercles concèntrics farcits d’arcs o de rossetes. Les quatre escultures situades al voltant de la rosassa d’Assís, col·locades de forma que dibuixen un quadrat imaginari superposat a la rosassa, ens donen una pista fonamental per a continuar llegint el simbolisme. Aquestes escultures representen els quatre Vivents de la visió d’Ezequiel, els mateixos que incorporarà Joan al seu Apocalipsi i que, des del segle VI i amb el nom de tetramorfs, van passar a representar els evangelistes. Ezequiel va emprar un llenguatge simbòlic molt elaborat per a descriure la manifestació de Jahvé com una estructura fantàstica i, de fet, irrepresentable, malgrat els esforços dels artistes plàstics, que podem identificar amb l’estructura del cosmos. La rosassa, tot partint de la visió d’Ezequiel, és una representació teològica de l’estructura de l’Univers, que està connectat amb Déu i gira al seu voltant. La mateixa naturalesa de la circumferència, línia continua que no té ni principi ni final, evoca l’infinit i l’eternitat, algunes de les propietats que defineixen la mateixa naturalesa de Déu. La rosassa és, per tant, una representació arquitectònica del Cosmocràtor o Pantocràtor, imaginat pels iconògrafs de l’Imperi Romà d’Orient, i que trobem en tantes pintures murals –com a Sant Climent de Taüll-, en il·lustracions de manuscrits i en relleus escultòrics -omplint els timpans de portalades romàniques.


Així ho veien els contemporanis de la construcció de la Basílica de Sant Francesc, però els segles transcorren, i els nous avenços científics i tecnològics, lluny de superar la dimensió simbòlica de la rosassa, n’actualitzen els vincles amb l’imaginari col·lectiu de cada generació, sense canviar l’essència del missatge simbòlic. Algú que contemplés la rosassa sense saber res de la visió d’Ezequiel o de la iconografia del Cosmocràtor, hi podria entendre que tot gira al voltant de Déu talment com les òrbites dels planetes ho fan al voltant del Sol. En canvi, a una persona de l’època de la revolució industrial, la rosassa li hauria d’evocar una d’aquelles rodes que transmeten els moviments dins d’una maquinària, gran com la d’una fàbrica o petitona com la d’un rellotge de butxaca, i alhora entendre que tots –o sigui, una altra vegada el Cosmos- formem part d’una estructura colossal que fa moure Déu mateix.

I la rosassa,.. segueix increpant als éssers humans d’avui, testimonis dels primers viatges interplanetaris, i de l’enlairament d’artefactes que descriuen òrbites al voltant de la Terra. Com increpa la rosassa a un infant del segle XXI?


Article publicat a Catalunya Franciscana, núm 241, set.-des. 2012.