X anys de la lectura de tesi

Avui fa 10 anys que vaig llegir la meva tesi doctoral. En la fotografia que acompanya aquestes ratlles em veieu tot solet, en una aula de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, assegut davant d’una taula, prop dels dos volums de la meva tesi –el del text i el de les il·lustracions, i agafant el dispositiu que em permetia anar passant les diapositives (encara no coneixia el powerpoint!).


Però, no ho estava gens de solet. Davant tenia el benèvol tribunal que va avaluar el meu treball d’investigació i em va atorgar un excel·lent cum laude per unanimitat. I un munt de persones estimades assegudes en les cadires dels alumnes, que en aquell dia tant calorós van venir a escoltar-me i a fer-me costat. Encara somric quan recordo que, de tant en tant, mirava cap al meu públic incondicional i, a primera fila, els meus nebots, l’Eduard i l’Elisabet (el Jaume encara no havia nascut), amb 9 i 7 anys respectivament, tan calladets, que van suportar amb una paciència i una atenció admirables tots aquells discursos. En acabar, tot trencant amb l’antic protocol, en lloc d’emportar-me a un restaurant els membres del tribunal, el Prof. Ricardo Mar -el meu director de tesi- i el Prof. Joan Bassegoda -el meu tutor de doctorat-, la meva mare i la meva germana havien preparat un lunch per a tots els assistents, fora de l’aula, en el passadís, convertint aquell acte acadèmic en una festa inoblidable.

Aquella mateixa setmana, el llavors director d’Edicions UPC, després d’aclarir-me que no publicaven tesis doctorals, em va comunicar que tenia un interès personal en publicar un llibre d’arquitectura romana. Tanmateix, no vaig trigar gaire temps en adonar-me que el veritable profit d’aquella tesi no havia estat ni el llibre publicat, ni l’objecte de la recerca, ni encara menys el títol de doctor, que s’ha devaluat molt en aquest país. De fet, tots aquells anys dedicat a endinsar-me en un tema (l’arquitectura de voltes a la Roma imperial) que no havia tocat a la Facultat de Geografia i Història, i a fer-me’l meu, em van servir per a «madurar» com a historiador i per a adquirir una metodologia i una mirada crítica que després aplicaria en la preparació de les assignatures que he anat impartint. En definitiva, per a concloure que, tot i fer de professor, mai pots deixar de ser estudiant, que el procés d’aprenentatge no finalitza amb l’obtenció d’un o de diversos títols, i que mai podem deixar d’observar amb atenció i d’aprendre de tot el que veiem, escoltem, llegim i experimentem.


Barcelona, 1 de juliol de 2013 (foto: 1 de juliol de 2003).