10 anys de la lectura de tesi


Avui fa 10 anys que vaig llegir la meva tesi doctoral. En la fotografia que acompanya aquestes ratlles em veieu tot solet, en una aula de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, assegut davant d’una taula, prop dels dos volums de la meva tesi –el del text i el de les il·lustracions, i agafant el dispositiu que em permetia anar passant les diapositives (encara no coneixia el powerpoint!).


Però, no ho estava gens de solet. Davant tenia el benèvol tribunal que va avaluar el meu treball de recerca i em va atorgar un excel·lent cum laude per unanimitat. I ocupant les cadires dels alumnes tenia un munt de persones estimades, que en aquell dia tant calorós van venir a escoltar-me i a fer-me costat. Encara somric quan recordo que, de tant en tant, mirava cap al ‘meu públic incondicional’ i, a primera fila, els meus nebots, l’Eduard i l’Elisabet (el Jaume encara no havia nascut), amb 9 i 7 anys respectivament, tan calladets, que van suportar amb una paciència i una atenció admirables tots aquells discursos. En acabar, tot trencant amb l’antic protocol, en lloc d’emportar-me a un restaurant als membres del tribunal, al Prof. Ricardo Mar -el meu director de tesi- i al Prof. Joan Bassegoda -el meu tutor de doctorat-, la meva mare i la meva germana havien preparat un lunch per a tots els assistents, fora de l’aula, en el passadís, convertint aquell acte acadèmic en una festa inoblidable.

Aquella mateixa setmana, el llavors director d’Edicions UPC, després d’aclarir-me que no publicaven tesis doctorals, em va comunicar que tenia un interès personal en publicar un llibre d’arquitectura romana. Tanmateix, no vaig trigar gaire temps en adonar-me que el veritable profit d’aquella tesi no havia estat ni el llibre publicat, ni l’objecte de la recerca, ni encara menys el títol de doctor, que en aquest país no mereix la consideració que sí té a la resta del món. De fet, tots aquells anys dedicat a endinsar-me en un tema -l’arquitectura de voltes a l’antiga Roma- que no havia tocat en cap de les assignatures que vaig cursar a la Facultat de Geografia i Història, i a fer-me’l meu, em van servir per a ‘madurar’ com a historiador, per a adquirir una metodologia de recerca, que després aplicaria en la preparació de les assignatures que he anat impartint, i, en definitiva, per a concloure que, tot i ser professor, mai pots deixar de ser ‘estudiant’; que el procés d’aprenentatge no finalitza amb l’obtenció d’un o de diversos títols, i que mai podem deixar d’observar amb atenció i d’aprendre de tot el que veiem, escoltem, llegim i experimentem allà on estiguem.


Barcelona, 1 de juliol de 2013 (foto: 1 de juliol de 2003).