L’Educació avui: el valor suprem de l’Humanisme o un objecte més de mercantilització i consum?


Vinc de visitar el Saló de l’Ensenyament. Dies enrere, en un dels centres on imparteixo classe, em van facilitar una invitació en comentar-los que, enguany, m’agradaria anar-hi a donar un cop d’ull. “Ah, però s’ha de pagar per a accedir-hi? No entenc res.” Davant la meva estupefacció, m’ensenyen el web del Saló i llegeixo que els joves, si porten el ‘carnet jove’, paguen 4.50 euros. Si els centres educatius ja paguen per a instal·lar-hi un estand, com es pot justificar que també ho hagin de fer els destinataris d’aquest esdeveniment?

Quina mena de valors tenen i transmeten, unes institucions i entitats que troben normal que els joves hagin de pagar per accedir a un recinte que pretén engrescar-los, per tal que segueixin estudiant i formant-se?

La mateixa mena d’institucions i entitats que fan pagar als joves per a entrar en els museus, que graven la creació i la difusió de Cultura, però subvencionen amb diners públics als partits polítics i als seus satèl·lits. Les mateixes que posen tota mena de traves burocràtiques als emprenedors i encoratgen els joves per tal que es busquin la vida fora. Les mateixes que aixequen cortines de fum per a amagar les seves vergonyes, i ens proposen fronteres que ens lligaran més a elles.


Un cop allà, la posta en escena no difereix en res dels altres tipus de fires. Els mateixos estands podrien servir per a presentar mòbils, ordinadors, electrodomèstics o serveis empresarials. Entenc que, en els salons dedicats a objectes de consum, es cobri l’entrada per a restringir l’accés als professionals del sector i als qui estiguin tant interessats que pagarien per a veure les darreres novetats. Si no, no és difícil imaginar que, si l’entrada fos gratuïta, la gent col·lapsaria l’espai del saló fins a fer-lo inviable. Però, l’educació és també un objecte de mercantilització i de consum? Així ho sembla, o això es desprèn del fet d’haver de pagar una entrada, com del lloc on se celebra aquest esdeveniment i del disseny dels estands.

L’Educació, el valor suprem de l’Humanisme, un dels Drets Humans bàsics, al qual, encara avui, no poden accedir milions de nens i joves d’altres continents,.. reduït a un producte susceptible de ser venut com qualsevol altre mercaderia? En el nostre país, seguir estudiant i formant-se suposa, cada cop més, un esforç econòmic notable per a molts joves i les seves famílies, sovint a costa de molts sacrificis; però, d’altra banda, aquest esforç no es correspon amb unes expectatives de futur engrescadores, sinó, més aviat al contrari. Un dels grans reptes de la nostra societat és, precisament, motivar i engrescar els joves per tal que segueixin formant-se, i alhora proporcionar-los un mercat laboral on trobin un lloc de treball amb unes condicions dignes.

Tanmateix, més enllà de formar a professionals, l’Educació és –ha de ser- un mitjà per a evolucionar com a persones i com a ciutadans, per a formar i madurar un esperit crític, per tal d’adquirir els criteris indispensables per a poder discernir entre la informació que rebem, i formar-se una opinió pròpia que ens deslliuri de ser instrumentalitzats pels manipuladors de l’opinió pública. El futur de la Democràcia, del millor de la nostra Civilització i, en definitiva, de la sostenibilitat de la Vida en aquest planeta estan en joc: depenen directament de l’Educació i dels valors que es transmeten a través de l’ensenyament. I l’Educació no és ni pot ser només responsabilitat de les institucions educatives i del professorat, sinó de tota la societat, començant pels pares i els governs, i seguint pels mitjans de comunicació, i per les entitats i les empreses que perceben als ciutadans i, especialment, als més joves tan sols com a ‘consumidors’. Però, avui dia, a Occident, la tasca d’educar significa, més que mai, nedar contracorrent i intentar contrarestar les actituds i les tendències inoculades en els nens i els adolescents, a través de tota mena de dispositius i mitjans, per tal d’atrapar-los en l’espiral del consumisme, veritable ideologia dels nostres temps.

Presentar, doncs, i ‘vendre’ l’Educació com un producte més, subjecte als mateixos processos de mercantilització i consum que qualsevol producte industrial, és una forma perversa de banalitzar-la, de relativitzar el seu valor, i degradar-la de ser un Dret per a convertir-la en un privilegi.


És necessari un Saló de l’Ensenyament? 
Sí, sens dubte. Era -i és- una idea excel·lent reunir en un mateix recinte la diversitat de centres i de programes educatius, per tal de facilitar als joves la informació necessària per a decidir què i on continuar estudiant. Però, l’organització i la gestió d’aquest esdeveniment hauria d’estar en mans d’un organisme representatiu dels centres educatius, i ni el lloc ni la presentació no s’haurien de poder confondre, de cap manera, amb les fires de productes industrials o empresarials.

Un Saló de l’Ensenyament hauria de ser un espai que transmetés la importància –i la necessitat- de formar-se adequadament i de cercar l’excel·lència, no només com a futurs professionals, sinó, sobretot, com a persones (co)responsables i com a ciutadans compromesos, capaços de seguir construint una societat més justa, una Democràcia més autèntica i un món més habitable.

Barcelona, 14 de març de 2014.