Dos segles després de Waterloo


Els qui m’haveu tingut com a professor, m’haveu sentit parlar ben poc de guerres. En faig esment quan han estat factors crucials per a entendre el context històric, però mai m’he entretingut en descriure-les. No m’han interessat mai les guerres, ni les pel·lícules del gènere bèl·lic. Aquests dies, però, es commemora el bicentenari de la batalla de Waterloo i crec que cal rescatar aquest esdeveniment del calaix de la història militar per a situar-lo en el seu context, tan transcendental en la història d’Europa, i començar a fer una lectura crítica d’un període tan intens com mitificat.

Els entusiastes de l’èpica i la història militar, aquells que contemplen grans matances entre éssers humans com esdeveniments memorables, varen enaltir a Napoléon Bonaparte en el ranking dels grans estrategues de tots els temps; gran entre els líders victoriosos que sacrificaren desenes o centenars de milers de vides humanes –i d’animals també- com si es tractessin de peces en un tauler d’escacs. Fins i tot, a Gran Bretanya, Napoléon va tenir ja en vida els seus admiradors,.. i fins el dia d’avui.


Fa 200 anys, Lord Wellington va vèncer a Napoléon, però el mal ja estava fet. Les guerres engegades per Bonaparte dessagnaren una generació d’europeus i posaren potes amunt l’Europa continental, però no varen portar ni més llibertat, ni més drets humans, ni varen millorar les condicions de vida de la major part de les poblacions afectades; com tampoc la revolució francesa no havia proporcionat ni llibertat, ni fraternitat, ni Democràcia a la major part del poble francès. Tot i les icones femenines de la revolució, hauria de passar més d’un segle per tal que es comencés a instaurar el veritable sufragi universal –és a dir, el que comprèn a les dones- en alguns països europeus, i encara unes dècades més per a assolir drets que avui considerem imprescindibles, però que eren inimaginables en la França revolucionària.

L’exèrcit napoleònic va sembrar arreu la llavor d’una nova ideologia que havia anat prenent forma a Gran Bretanya durant el segle XVIII, i que havia fonamentat la creació de la primera nació d’Occident: els Estats Units d’Amèrica. Les burgesies de l’Europa post-napoleònica aviat es van fer seva aquesta ideologia, per a convertir els antics reialmes en nacions i prendre-hi el poder, en convèncer a les classes populars que en la ‘llibertat dels pobles’ s’assoliria l’anhel de llibertat –i de drets fonamentals- de tot ésser humà.

Aviat començarien a sorgir veus crítiques amb aquest joc de mans ideològic -els anomenats socialistes utòpics, que sortiren a denunciar les condicions denigrants que patien els treballadors, com l'explotació infantil, i reclamar els drets i la dignitat dels ‘vassalls’ dels nous senyors, però l’atractiu i l’impressionant poder de seducció de la ideologia escampada per Napoléon continuarien fent estralls. Els nous ideòlegs van seguir desmuntant i muntant el trencaclosques europeu, separant territoris que portaven segles units i aplegant estats seculars per a inventar les novíssimes nacions italiana i alemanya -interessadament liderades per les elits del Piemont i Prússia, tot desencadenant un procés que es va anar enverinant fins a desembocar en les dues guerres mundials, les més mortíferes i destructives de tota la història de la Humanitat.

La generació que va prendre el timó de les Democràcies que van sobreviure a la segona guerra mundial, es va posar a construir un nou projecte comú per a l’Europa Occidental que enterrés per sempre més aquella ideologia nefasta, tot i que encara seguiria alimentant els règims dictatorials d’Espanya i Portugal, mentre jueus d’origen europeu i joves militars àrabs l’activaven per a donar forma a les noves nacions de l’Orient Mitjà.


Epíleg

En la darrera dècada del segle XX, mentre el comunisme expirava, el socialisme començava a adulterar-se i ens acabaven d’inocular la ideologia que sosté a l’actual plutocràcia mundial, les oligarquies sèrbia i croata van ressuscitar la vella ideologia que es donava per caducada en sòl europeu, per a desencadenar una revifalla sinistre de les guerres mundials, a escala estrictament iugoslava. Actualment, s’han reeditat versions controlades -‘ignífugues’- que responen a interessos molt diversos, fins i tot contradictoris, en certes regions històriques de la Unió Europea; però, més enllà de Schengen i del desaparegut Teló d’Acer, en terres que també va trepitjar Napoléon, estem assistint a una altra revifalla inquietant, que de nou -com sempre, respon a les necessitats estratègiques d’una elit que vol perpetuar-se en el poder.
Wait and see.


Imatge: El camp de batalla de Waterloo.