La ciutat ideal

.D’ençà que els florentins van (re)inventar el Renaixement, hi ha hagut humanistes, artistes, arquitectes i urbanistes que han imaginat com havia de ser la “ciutat ideal”; alguns l’han descrit amb utòpiques paraules i d’altres amb plànols minuciosos. De projectes de ciutats ideals n’hi ha hagut de molt diversos i, si els comparem entre ells, fins i tot en trobaríem d’oposats, ja que les condicions que cada generació desitjava per al seu ideal de ciutat han anat variant al llarg dels segles. Tot i que cap d’aquests somnis de perfecció urbanística ha estat realitzat –si descomptem la “Sforzinda” del Filarete que els venecians van imitar a Palmanova-, sí podem identificar alguns dels trets d’aquells projectes ideals en les places monumentals que es van construir en algunes ciutats europees i, sobretot, en les retícules hipodàmiques de les ciutats fundades pels europeus al Nou Món, i, per descomptat, en l’Eixample de Barcelona. D’altra banda, si anem a mirar molts d’aquests projectes ideals, els urbanistes s’han centrat en la planta, en els traçats regulars dels carrers, en les estructures simètriques o radials, en els mòduls, i en les proporcions entre zones edificades, vies i jardins públics. Per aquests urbanistes, Barcelona o Nova York estarien més a prop de l’ideal, que no pas el laberint de carrers d’una ciutat medieval ben conservada del nostre continent.

Permeteu-me que jo us proposi una altra forma d’avaluar aquests ideals urbans: contemplant com es retalla el perfil de la ciutat en el cel –el skyline- i interpretant-lo des del punt de vista simbòlic, tot esbrinant quines circumstàncies polítiques, econòmiques i ideològiques l’han configurat.

En les fotografies que il·lustren aquest text podem veure, de dalt a baix, San Gimignano, Florència i Nova York. Si comparem les fotografies queda ben clar perquè s’ha dit de San Gimignano que és el “Manhattan medieval”, encara més tenint en compte que actualment només resten en peu 15 de les 72 torres que hi havia al segle XIII. Les talaies de pedra de San Gimignano, com les que encara es conserven a Roma i a Bologna i les que hi va haver també a Florència i a Siena, eren veritables castells urbans, aixecats per les famílies aristocràtiques, per a monopolitzar el govern de la ciutat i impedir-ne la participació dels artesans i els comerciants –els burgesos.

A Florència, com a Siena, els seus ciutadans van arribar a crear institucions democràtiques, que no van durar gaire temps, però el suficient per a construir magnífics palaus per a allotjar-les (el Palazzo della Signoria de Florència i el Palazzo Pubblico de Siena), i aixecar torres més altes que aquelles dels aristòcrates, que havien de mostrar que el poder del poble estava per damunt de tots plegats. Més tard, aquells governs dels ciutadans van fer enderrocar o escapçar les torres dels aristòcrates, alliberant les seves ciutats del perfil amenaçador d’aquelles talaies. Actualment, del perfil de Florència, a més de les torres de la Signoria i del Capità del Poble, sobresurten la cúpula i el campanar de la Catedral, el magne projecte arquitectònic que havia d’unir a tots els florentins, de totes les classes socials, en un anhel de transcendència, que també havia de representar el prestigi de la ciutat.

Quant a Nova York, va ser traçada com una retícula homogènia que cobreix tota la illa de Manhattan, amb un gran parc central, que és el gran luxe que comparteixen tots els ciutadans. Això no obstant, al llarg del segle XX el seu perfil es va transfigurar en un bosc de torres molt més altes que les de San Gimignano, però igual de superbes i prepotents, des de les quals l’aristocràcia dels nostres temps –banquers, financers, multinacionals- mou els fils del poder polític.

Deixant a part el gran valor històric i monumental de les torres de San Gimignano, i també d’algunes de Nova York, els seus skylines caòtics expressen desequilibris econòmics, socials i polítics, de fa 8 segles i d’ara mateix, fruit de l’avarícia i l’ambició sense mesura d’uns pocs que volen imposar els seus interessos -i els imposen- per damunt de l’interès de la col·lectivitat. En canvi,.. cal descriure les emocions que produeix la contemplació del skyline de Florència?


Fotos meves: San Gimignano (2 abril 2012) i Firenze (1 abril 2012)
Foto de New York: Alex Elder