‘Sepulcres blanquejats’


Jesús de Natzaret els anomenava ‘sepulcres blanquejats’. Feia segles, mil·lennis, que alguns homes s’havien autoproclamat ‘funcionaris dels déus’, per a segrestar l’anhel de transcendència dels éssers humans i empresonar-lo en un laberint de normes i rituals que els atorgava un poder gairebé il·limitat sobre els seus pobles. Jesús en va fer un retrat exacte d’aquests funcionaris sagrats en el Temple de Jerusalem, que feien ostentació del compliment escrupolós de les normes i els rituals fossilitzats pels seus antecessors, per a disfressar els seus cors petrificats per la manca d’amor i de vida espiritual.

Crec que Jesús va consagrar la seva vida a obrir els ulls de la seva gent i alliberar-los de la tirania del Sanedrí, a ensenyar-los(nos) a ser lliures i a cercar un camí lluminós de sortida d’aquella presó de ‘veritats’ inqüestionables, per a trobar en l’Amor l’únic mètode possible per a créixer i transcendir. I va morir, inevitablement, a mans d’aquells que se sentiren amenaçats per les paraules de Jesús, perquè feien perillar llur estatus i privilegis.

Per això, fa feredat veure com el missatge alliberador de Jesús ha estat traït i segrestat tantíssimes vegades, al llarg de segles fins el dia d’avui, per personatges obscurs que, incomprensiblement, han estat capaços de construir, un i un altre cop, un nou laberint de normes i rituals en el qual voldrien tancar-nos a tots. Totes les generacions han produït i produeixen individus amb vocació d’inquisidors, que se senten còmodes en la foscor dels seus sepulcres intel·lectuals, perquè desconeixen què és estimar, i s’ajunten per a censurar, condemnar i, fins i tot, agredir a tots els qui no no-sentim com ells i, per tant, tampoc podem pensar com ells.

Feliços, doncs, aquests temps, els nostres, i aquesta terra, la nostra Europa, on no hi ha lloc per als inquisidors, tot i que, des dels seus amagatalls virtuals segueixin fent tot el mal que poden. Contra ells, res millor ni més eficaç que unes paraules de l’apòstol Pau que, precisament, ells són incapaços d’entendre:

El qui estima és pacient, és bondadós; 
el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 
no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; 
no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 
tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. 
(1a Corintis 13,4-7)