En memòria d’August

(19 d’agost de 2014) 


Urbem neque pro maiestate imperii ornatam et inundationibus incendiisque obnoxiam excoluit adeo, ut iure sit gloriatus ‘marmoream se relinquere, quam latericiam accepisset’.

SUETONI; Vida dels dotze Cèsars. August, XXVIII, 5.


El nou règim monàrquic romà no tenia com a punt de partida un origen mític, perdut en la nit dels temps -malgrat que Cèsar i August es presentessin com a descendents de Venus a través d’Æneas-, ni la substitució d’una dinastia precedent -com havia estat el cas dels Diadokhoi-, sinó un sistema polític protodemocràtic, abocat a un carreró sense sortida per la pròpia incapacitat de canalitzar les ambicions creixents dels líders militars. Així doncs, els precedents de la figura del Princeps havien estat els generals que iniciaren l’expansió territorial fora d’Itàlia, els quals obtingueren poders il·limitats per a dirigir els exèrcits i aprofitaren les circumstàncies per a governar com a dictadors, somniant en emular els Reis orientals. En les darreries del període de guerres civils que desembocaria en la instauració del règim Imperial, Pompeu Magne i Juli Cèsar competien pel poder i ambdós invertiren sumes ingents de diners -que havien reunit en llurs campanyes militars- en noves edificacions que regalaren a la Ciutat, amb l’evident intenció de guanyar-se el favor del poble. Havent vençut ja el seu competidor i mentre considerava la possibilitat de fundar una monarquia com les hel·lenístiques, Juli Cèsar començà a planejar importants operacions urbanístiques que havien de transformar la Ciutat seguint, precisament, el model d’Alexandria. Finalment, tots aquells projectes polítics i arquitectònics serien realitzats per August, que comptà amb l’estreta col·laboració dels seus amics i companys més fidels, com Marc Agrippa, que també destinaren part de llurs patrimonis a l’embelliment de la Urbs.

Durant el principat d’August, Roma fou transformada en la ciutat monumental que anhelava Juli Cèsar, digna de la seva condició de capital d’un gran Imperi. Les paraules de Suetoni -“trobà (la Ciutat) de maons i la deixà de marbre”- reflecteixen molt bé les característiques d’aquesta transformació, inspirada en l’urbanisme d’Alexandria i, per tant, profundament marcada pel llenguatge arquitectònic hel·lènic, la qual cosa ha donat prou arguments per a especular sobre la influència del gust personal d’August en l’art i l’arquitectura del seu temps. Però, tot i governar amb el poder d’un monarca, August fou prou astut i subtil com per no assumir l’estil dels reialmes orientals i visqué amb l’austeritat tradicional dels patricis romans, en un discret complex format per diverses cases que adquirí en el Mons Palatinus, just al costat d’on es venerava la cabana de Ròmul. Tanmateix, malgrat el to “hel·lenitzant” que dominava el panorama arquitectònic d’aquest moment, que tant bé exemplifiquen el Forum Augustum, el Porticus Octaviæ i els temples construïts pel Princeps -com el Temple dedicat a Apol·lo aixecat al costat de la seva pròpia casa- o per Marc Agrippa -el primer Pantheon-, a Roma es construïren dos grans edificis prou significatius per a l’evolució de l’arquitectura de voltes: el Teatre de Marcellus i les Termes d’Agrippa. Ambdós edificis escaparen a les tendències estilístiques dominants, perquè tant la seva estructura com la seva forma estaven determinades per criteris funcionals i constructius inexcusables. Tal com ja hem comentat, en el Teatre de Marcellus culminà el desenvolupament tècnic impulsat per la construcció de terrasses i subestructures, que s’havia portat a terme a Præneste i a Tibur. Mentre que l’edificació de les Termes d’Agrippa es beneficià del progrés de les tècniques constructives que, tot just, havien permès la construcció de la primera gran cúpula de l’arquitectura romana, a les Termes de Mercuri de Baiæ, i propicià els prolegòmens del que havia de ser el nou camí evolutiu de l’arquitectura termal, el que produiria les anomenades termes Imperials.


OLIVER-BONJOCH, J. (2004), Arquitectura i societat a la Roma imperial, Barcelona: Edicions UPC, pàg. 248-249.